Albert Estengre, tradició oral: * LA GALLINA i l'escarabat

Narració de contes tradicionals per als nens i nenes més petits.

En algun conte es demana participació

A PARTIR DE 3 anys

DURADA 45 minuts

PER QUÈ HEM D'EXPLICAR CONTES

Diu
que en una nit fosca, en un carrer qualsevol, hi havia un fanal i al seu
voltant un home que es lamentava de no trobar allò que havia perdut. Un altre
home, atret per la claror d’aquell únic fanal, el va voler ajudar i veient que
allà no hi havia res li va preguntar si estava segur que allò que cercava ho
havia perdut allà.
-No - li va contestar- ho he perdut en un altre lloc.
-I doncs, què hi fas buscant-ho aquí?
-És que aquí hi ha claror.

Aquesta història, que fa més de mil anys que
s’explica, convida a la
reflexió. Ve a dir que a l’hora de buscar és millor fer-ho en
un lloc on hi hagi claror que no pas a les fosques.
“Contes i mentides” Els contes que aquí us
oferim, tot i que han viatjat en el temps, són intemporals perquè allò que
diuen, de vegades, encara ens passa.
Perquè hem d’explicar contes?

Un conte és un llum que fa claror, és un
mirall on, més o menys, ens hi podem veure reflectits. Els contes serveixen de
model per créixer, per resoldre situacions, per experimentar-les. Els contes
ens transporten, mitjançant les paraules, a altres mons on poder imaginar les
coses en lloc d’haver-les de patir. També ens ajuden a transcendir, a
explicar-nos a nosaltres mateixos i a transmetre cultures, els valors que ens
cohesionen. Els contes són totes aquestes coses (potser encara més i tot) i
segurament és per això que n’hem d’explicar, sobretot a la canalla.
Passa, però, que a l’hora de ser explicats a
qui sigui em sembla que és molt millor oblidar totes aquestes virtuts (tan
gruixudes!) que tenen els contes, perquè els podríem convertir una lliçó.
Roser Ros, pedagoga i també narradora de
contes, pel setembre de l’any 2000 va publicar un article on parlava
precisament del tema que ens ocupa. El titulava “Qui denegaria a l’infant
contes a tot do?” (número 13 de la revista AFANOC -Associació
de familiars i amics de nens oncològics de Catalunya-, http://www.afanoc.org/). Hi diu que són 7 els dons que té el fet d’explicar contes (bon número
el 7, parlant de contes), els anomena i explica de manera que no hi puc estar
més d’acord. Vet aquí els dons:

“El primer do: captar l’atenció
Presentats de manera adequada als oïdors,
de paraula o rescatats de l’interior dels llibres, els contes tenen el do
(demostrat abastament) de saber mantenir l’atenció de l’infant. I això tant si
els traiem de la tradició oral com si els triem de fonts literàries (antigues o
contemporànies).

El segon do: entretenir i divertir
Una cosa pròpia i principal dels contes
és la de procurar entreteniment mentre diverteixen excitant la curiositat del
receptor, cosa que es diferencia clarament d’altres passatemps generadors
d’actituds que tendeixen a la passivitat.

El tercer do: estimular la imaginació
Els contes estimulen la imaginació,
capacitat que massa sovint, ai las!, creiem filla de la incitació espontània.
Els contes de tradició oral, a més a més, són de gran ajuda a l’hora
d’estructurar la fantasia car aquestes narracions posseeixen uns esquelets d’allò
tan ben fets que no fan sinó augmentar llur solidesa a mesura que se n’estén la
difusió.

El quart do: desenvolupar l’intel·lecte
Els bons oïdors i posteriors lectors
poden, gràcies als contes, desenvolupar de manera ben visible el seu
intel·lecte. Com que es tracta d’unitats narratives relativament curtes
(sobretot si les comparem amb la novel·la), la seva forma d’expressió –el
llenguatge- acostuma a ser sintètica i directa, i, al mateix temps, els seus
arguments, obligats com estan a ser copsats en un període de temps força curt,
agullonen la participació del receptor i en fan un descobridor atent.

El cinquè do: clarificar sentiments
Els contes són unes capsetes (o unitats
narratives) dotades d’emocions i de sentiments que actuen en l’ànim dels qui gosen
destapar-les com a clarificadors i depuradors de la pròpia sensibilitat. A
l’interior de cada capseta (o unitat narrativa) hi fan vida una colla de
personatges, accions i escenaris que protagonitzen, situen i orienten els
diferents impulsos generats per la narració.

El sisè do: entrar en coneixement d’alguns símbols
A dins de cada conte hi fan un niu una
colla d’imatges. L’ús repetit i continuat d’algunes d’elles fa que puguin
arribar a convertir-se en símbols. Els símbols ens serveixen per representar genèricament
algunes coses a través dels sentits o de la imaginació, cosa que anem fent a
poc a poc i sense ser-ne conscients.

El setè do: propiciar una franca companyonia
Qui explica un conte esdevé
inexorablement amic de qui l’escolta. I viceversa: qui escolta un conte està en
disposició de voler compartir amistat amb qui l’explica. Aquests dos enunciats
complementaris són un convit llaminer a una aventura que només serà possible si
dos individus entren en franca companyonia.”

Només per aquest setè do ja val la pena
explicar contes a la
canalla. Els nens i nenes són bons companys de vida. El
millor que pot passar, i passa molt sovint, és que després d’un conte, en lloc
d’aplaudiments, hi hagi preguntes. Llavors és quan la companyonia es fa evident:
s’estableix una connexió directa entre qui narra i qui escolta. És també en
aquell moment en què a l’adult (si és que és adult el qui narra) li pot tornar
aquella manera de veure el món, més infantil, més neta, que dóna importància a
les coses que la tenen i que fa que tot es vegi amb interès.

De tant en tant encara hi ha persones que es
pensen que no poden explicar contes, només perquè creuen que no en saben. Se’ls
ha d’engrescar. Tothom en pot explicar, de contes. És veritat que no tothom es
pot convertir en un gran narrador, però també ho és que un bon narrador por
sortir de qualsevol lloc (o conte). A
l’hora de voler narrar, si algú té dubtes sobre les seves capacitats, una bona
tria seria un conte de tradició oral. Aquestes petites obres d’art tenen incorporades
tantes virtuts (dels segles que fa que s’expliquen) que tenen la capacitat
d’interessar i captar l’atenció malgrat que s’expliquin d’una manera
plana.
Expliquem contes a la canalla perquè
estimulen, culturitzen, desenvolupen, clarifiquen, ensenyen...
Expliquem contes a la canalla perquè són macos
i diverteixen.
Expliquem contes a la canalla perquè ells s’ho
mereixen i nosaltres també.

Diuen
que hi va haver una vegada un matrimoni molt ric, tant, que tenien un criat per
cuidar a l’únic fill que els havia donat temps de tenir. Al cap de poc anys es
van morir deixant el nen ric però orfe, a qui el seu criat, per voluntat dels
pares, li va anar explicant un conte cada nit fins el dia del seu casament. Ell
se’ls va escoltar tots però mai en va explicar cap i el dia abans de casar-se
els contes, que se li havien anat acumulant en una bossa al darrera de la
porta, varen fer conxorxa per matar-lo per no haver-los explicat mai. Durant la
boda el criat va poder anar esquivant les temptatives que els contes duien a
terme. A la nit, un cop va ser al llit amb la seva esposa, quan el criat ja no
hi era, un conte venjatiu convertit en serpent verinosa va esmunyir-se entre
els llençols. L’esposa, en veure’l va fer un crit que va alertar al criat que
va entrar i amb una destral va matar el rèptil. El noi es va adonar del que
havia succeït i quan va tenir fills els va explicar, ell mateix, tots aquells
contes que sabia.