Hola, som en Carles Alcoy i l'Albert Estengre (narradors de contes) i et donem la benvinguda a "la barretina blanca". Aquí podràs sentir i llegir contes i, si t'hi engresques, també hi podràs escriure el que més t'agradi o el que t'hagis inventat.
Una vegada el senyor Joan Amades va viatjar per tot Catalunya demanant a tothom que li expliqués com celebraven les festes, com ballaven, com cantaven i què s’explicaven... Ho volia escriure tot en llibres perquè ningú no se n’oblidés mai ... i així ho va fer. Un dels llibres va ser de CONTES! Els contes expliquen tot allò que passa a les persones, per tant com més contes sapiguem millor perquè d’aquesta manera sabrem què fer cada vegada que ens passi alguna cosa.
En Carles i l'Albert volem fer el mateix que va fer en Joan Amades, demanar a tothom que expliqui algun conte i fer-ne un llibre. Passa, però, que amb això dels ordinadors i internet tot és tan fàcil que pensem que val més que el vostre conte el "pengeu" en aquest bolc, així qui vulgui el podrà llegir de seguida.
I perquè us vinguin ganes d’escriure algun conte podeu llegir el que trobareu una mica més avall, justament és del llibre que va escriure el senyor Joan, es tracta de EL VELL DE LA BARRETINA BLANCA. Aquesta història diu que si sabem contes tindrem fortuna. I això vol dir que si sabem molts contes la vida ens anirà bé, vaja, que serem feliços perquè cada vegada que ens passi alguna cosa i no sapiguem què fer, si recordem què passa en els contes, potser ens en sortirem millor.
Hi havia una vegada una mare amb 12 germanes.
Un dia la mare va marxar de casa. Les filles es van quedar amb
el pare. El pare es va posar malalt. L’ Eugènia, la més gran, va dir:
- I si truquem al metge de la ciutat?.
Les altres germanes van respondre cridant: - Noooooooooooo!
És massa lluny!.
La mitjana, la Laura, va dir: - I si truquem al metge del poble?
És molt a prop.
Tal dit tal fet, varen anar a buscar el metge del poble. El poble
es deia Boletus.
El metge els va dir: - Estic ocupat. Tinc molta feina curant
persones. Em podrieu trucar a la tarda?.
La germana va dir: - D’acord -. I van anar a jugar al bosc amb
els esquirols i els cérvols.
De sobte varen sonar les campanes: - Dong, dong, dong,….
- Oh, hem d’anar a dinar!! - van dir. I van anar a dinar
tranquilament.
- Nyam tortellinis amb salsa pesto …!!
I la germana Seira va dir: - Recordeu que hem de trucar al
metge del poble “Boletus”?
- Sí, és veritat -, va dir la Laura. I van trucar al metge que va
venir a casa.
Quína alegria el metge va poder curar el pare!
Llavors va arribar el capvespre. I van trucar la mare perqué
vingués, que era fora des de les 5 de la matinada.
La mare va dir: Sóc a la ciutat comprant menjar. És molt lluny
i trigaré una miqueta.
Aii mare meva el que va passar aquell vespre …. La mare
estava a punt de tornar i el supermercat es va tancar i no va poder
comprar menjar: - “Haurem de menjar figues, cireres i maduixes”.
La mare es va posar a plorar. Les filles llavors, van intentar
tranquilitzar la mare. – “Tranquila mare, ja veuràs que quan tu
arribis tindrem preparat un sopar natural”.
Buscant, buscant les germanes van collir pinyes, figues,
maduixes, cireres, pinyons, avellanes, castanyes, carxofes, bolets,
pomes, peres, plàtans,… De mica en mica, van anar repartint tot
aixó i en van tenir prou per fer un banquet natural.
Les filles es van posar molt contentes. I la mare quan va
arribar es va donar una sorpresa gegantina.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos , aquest conte ja s’ha fos.
FI
Autora: Queralt (7 anys)
Ilustracions: Queralt (7 anys)
Transcripció literal: Susanna (mare)
A l’Oriol li rondava pel magí descobrir els racons més amagats de l’escola. Feia poc temps que hi anava i aquell edifici no era com la petita torreta on havia fet els pàrvuls. Els més ganàpies li havien explicat que l’escola era una antiga masia. Els murs, gruixuts, eren acollidors i sempre quan tocaven les cinc de la tarda, ell mai tenia pressa per sortir-ne; realment es trobava bé embolcallat per aquelles parets sàviament orquestrades per les mans d’un mestre d’obres fa més de tres-cents anys.
Amb poques setmanes, ho havia remenat i tafanejat tot. La biblioteca havia estat una de les descobertes més interessants que desprenia una sensació única, unes restes arqueològiques rescatades del fons del mar donaven a l’estança un cert encant. Unes fotografies antigues a l’entrada de l’escola eren el testimoni que aquell vell edifici havia estat una casa de pagès. A les fotografies, s’’hi endevinaven persones que feinejaven a l’era de la masia amb les finestres obertes al pla de Barcelona.
L’Oriol, belluguet de mena, volia anar mes enllà en les seves descobertes escolars. Havia arribat el moment de ser agosarats i, fins i tot, incomplir alguna de les normes. No sabia per què, però hi havia una prohibició que tots, xics i grans, respectaven: ningú mai no s’atansava a l’escala que accedia a les golfes. Així doncs, el seu instint d’aventurer infatigable va conduir-lo a fer una aproximació a la porta vedada i inspeccionar-la detingudament. Era petita, de lleixes de fusta fosca, acabada en un punt rodó molt matusser.
La primera inspecció de la porta va concloure que l’accés seria més fàcil del que s’havia imaginat tot pujant per les dretes escales. Malgrat l’aparença, la porta no estava tancada amb clau i per tant només calia fer-li el joc al pany accionant la palanca i el passador es desplaçaria sense problemes deixant el pas lliure. Però per avui ja n’hi havia prou.
Dos dies després, l’Oriol ho havia pensat i preparat tot. Duia un lot de petaca amagat sota el camal dels pantalons, subjectat amb el mitjó per no aixecar sospites ni suscitar preguntes impertinents. Li havia posat piles noves i en duia de recanvi sota l’altre camal per si de cas. Tot era a punt, les cinc s’apropaven i començava a notar com s’anava neguitejant. El compte enrere havia iniciat. El so d’un timbre insistent indicava que l’inici de l’ascens a les golfes de la masia havia començat al temps que un riu de nens i nenes envaïen l’escala cara avall omplint l’espai de cridòries, rialles i corredisses.
No va ser fàcil arribar al darrer tram de l’escala i passar totalment desapercebut als ulls dels mestres; va ser un treball d’astúcia digne d’una de les guineus que cent anys enrere creuaven els camps de la masia. Davant la porta de les golfes, va accionar la palanca del pany i, tal i com havia planejat, el forrellat va desplaçar-se sense problemes, tot seguit va empènyer la petita porta que va seguir cap endins amb una lleu xerricada de frontisses. Una alenada d’aire fred acompanyada d’una olor amb lleugers matisos a resclosit van sortir de l’interior tot recorrent la columna vertebral de l’Oriol produint-li l’esgarrifança de trobar-se davant el que és desconegut i emocionant alhora.
Un cop dins, un fil de llum blava que s’esmunyia pel vidre esquerdat d’una finestreta produïa un escenari d’embalums retallats a contrallum. L’Oriol, genoll a terra, va accedir al lot camuflat sota el pantaló tot accionant l’interruptor. El lot no gaire potent proporcionava, però, la llum suficient per esbrinar què hi havia al voltant. La pols acumulada durant anys i panys a les golfes, s’anava aixecant al temps que els peus de l’Oriol avançaven per l’estança misteriosa, formant una boirina que filtrava les imatges i fabricava un feix de llum al pas del lot.
Mobles vells, mapes antics amb països ara inexistents, pupitres amb tinters, llibres de text, d’aquells que ara són de col·lecció, i llibretes de cal·ligrafia, eines del camp, caixes i paquets embolicats, tot un univers per descobrir. A l’Oriol va cridar-li l’atenció un globus terraqui de color pergamí amb peu de fusta esquerdat. Va atansar-se al globus i amb un moviment ràpid de dits va impulsar-lo fent-lo grinyolar tot i girant en la direcció equivocada.
–Ep!! em sembla que t’equivoques–va sentir al seu darrera.
En un primer moment, va pensar que l’havien enxampat. Esporuguit va girar el seu cos menut poc a poc, tot cercant l’autor del comentari. La sorpresa era allà, damunt d’una cadira de boga a la qual li faltava una pota i el seient era ple de forats.
–Em sembla que la terra gira cap a l’altre cantó, no?
No podia creure que des de la cadira un ratolí li estigués parlant. Potser pocs anys enrere ho hauria trobat normal, els seus contes eren plens d’animals que parlaven, però ara ja no era tan mec.
Aclaparat, l’Oriol no sabia què dir ni què fer.
–Perdona si t’he espantat; deixa que em presenti–va dir el rosegador tot fent un saltiró en forma de reverència.
–Sóc l’Artur, el ratolí de les golfes. La meva feina és fer de vigilant. De vigilant de la memòria i els records d’aquesta casa .
L’Oriol seguia mirant amb desconcert la bestiola xerraire. Les primeres paraules que va adreçar al ratolí van ser quequejant.
–Jo sóc l’Oriol i vaig a primer –va dir-li amb un to d’incredulitat
–No cal que et presentis ja sé qui ets i també conec els entrepans de formatge que portes per esmorzar; per cert, el bocí de crostó que llences cada dia és deliciós.
Un cop fetes les presentacions, el rosegador i el nen van començar a conversar amb normalitat. El ratolí va explicar-li, tot rondant per les golfes, que ell era una mena de bibliotecari però que en comptes de tenir cura dels llibres en tenia dels records, tal i com ho havien fet el seu besavi, el seu avi i el seu pare. Ara era ell qui tenia aquesta responsabilitat. A les golfes, s’hi acumulaven objectes que duien els records i la memòria de la masia.
–Mira, veus, aquestes són les eines amb les quals els Amill, els masovers de la casa, feien de pagesos. Aquesta caixa que sembla un armari és una radio, de les primeres que van existir; em sembla que encara funciona. I el senyor d’aquest quadre diuen que és Josep Pasqual de Taberner Pascalí i Sampere; quin nom més llarg, oi? És el baró que va donar nom en aquesta masia, encara que ell només hi passava temporades. Ah! i aquesta és una taula d’operacions; sí sí de quiròfan. Pensa que aquesta casa havia arribat a ser un hospital en temps de guerra, una època molt trista.
El ratolí semblava un apassionat guia turístic, explicant i descobrint els racons més singulars de l’itinerari. L’Oriol amb els ulls oberts de bat a bat no es perdia detall.
–Què hi ha dins d’aquest bagul? –va preguntar al ratolí amb curiositat.
–Aquest és el bagul dels jocs i les joguines oblidades –va respondre-li el rosegador.
L’Oriol va atansar-se per examinar el bagul.
–Puc mirar què hi ha dintre? –va preguntar.
L’Artur va fer una de les seves corredisses pujant dalt d’un feix de diaris lligats amb un cordill, per presidir l’operació d’obertura.
–I tant, pots obrir-lo i remenar tant com vulguis.
L’Oriol va començar a aixecar la tapa del bagul. Dins, tot un seguit d’andròmines mal endreçades esperaven que la curiositat de l’Oriol els tornés la vida encara que fos només per una estona. Patacons, una baldufa, un cèrcol, bitlles, unes crosses de fusta, els estris per jugar a bòlit, una taba. Tots aquests objectes desconeguts per l’Oriol emergien de la caixa empolsinats i més d’un força atrotinat.
–Com es fa? –va preguntar el nen, amoïnat.
–Com es fa el què?–va replicar l’animal.
–Doncs, jugar... no sé què és tot això, ni com funciona i no sé si tindré prou piles per fer-ho anar.
Les paraules de l’Oriol desprenien un cert desengany. L’Artur va esclafir a riure.
– Piles? No noi, no; això són joguines que funcionen sense piles, ni corrent elèctrica. Només amb la teva destresa i una mica de ganes n’hi ha prou per passar-ho bé tu i els teus amics. Ara però em sembla que es fa tard, potser que et trobin a faltar; si tornes un altre dia, et puc ensenyar com es juga.
D’aquesta manera va ser com el ratolí Artur i l’Oriol es van conèixer a les golfes de la masia Can Baró. A partir d’aquell dia, l’Oriol sovintejava les golfes prohibides. Amb el ratolí va aprendre molts jocs que ell mateix després ensenyava als seus companys. Els mestres i els pares mai van esbrinar on aprenia aquells jocs antics, els companys mai van preguntar-li i l’Oriol mai va estar disposat a fer públic el gran secret.
Post scriptum
Fins acabar l’ESO l’Oriol sempre patia quan arribaven les vacances, no fos cas que a l’escola es fessin fumigacions, tractaments antiplagues o desratitzacions. Mai ningú no va entendre per què.
Actualment, l’Oriol és veterinari i president de l’Associació Protectora de Rosegadors Urbans; ell n’és l’únic soci.
L’any 2030 una desratització de totes les escoles i edificis públics de la ciutat va acabar amb la vida de l’Artur i la seva descendència. Actualment, una família de mosquits tigres s’encarreguen de vetllar per la memòria i els records de la masia de Can Baró. Per cert, aquests animalons també xerren.
Estic d’aniversari. Fer 10 anys al mig de l’estiu és refrescant només que enyoro no celebrar-ho a l’escola com ho fan la resta de la classe. De fet sóc l’única nascuda al mes agost, en canvi els altres ho festegen entre finals de setembre i principis de juny. Ara que ja porto alguns cursos al col·legi he après com funcionen les celebracions i noto que visc una sensació contradictòria. Per un costat estic més contenta que un gínjol perquè algun caramel sempre entra a la boca, en canvi per l’altre, no me’n puc estar i poso cara de prunes agres ja que em ve a la memòria que, al contrari de tot el grup, només rebo petons de la família. És clar que m’agrada que es recordin del dia que he nascut però trobo a faltar que la senyoreta Montse em fiqui el barret del seny com ho fa amb els altres alumnes. És un moment que el somio desperta a la vegada que imagino que m’estira l’orella tantes vegades com el número que acabo d’estrenar.
Les normes però al centre escolar les tenim apreses. No ens està permès menjar caramels a excepció dels dies que en sortir a la tarda la professora autoritza els homenatjats que en reparteixin. Minuts abans, com que ja s’ho veu a venir, té cura de fer-nos rentar les mans recordant que és un hàbit que cal vetllar quan s’està a punt de menjar perquè a dintre de la panxa els microbis no hi fan cosa bona. Pel que fa a l’escena dels dolços sempre es repeteix, ara bé amb protagonistes diferents. Abans que soni el timbre, a tocar de la porta de l’aula i plantat com un estaquirot hi ha el que celebra l’aniversari amb una bossa plena de llepolies. Tot són corredisses per voler parar les mans i carregar-les de caramels. És curiós, la senyoreta explica que en aquestes diades la filera està ordenada en un segon. Ah! insisteix a recordar-nos també que cal rentar-se cada dia del món les dents perquè si no s’espatllen. Llavors, puntualitza que, per evitar agafar un empatx, convé mesurar com menjar els caramels perquè cruspir-se’ls d’una volada no es posen bé a ningú. Sort en tenim dels consells de la professora que ens educa amb paraules amables.
Repartir llaminadures ha de ser fantàstic. Primer anar-les a escollir amb els pares a la botiga segur que és una aventura fascinant. Ja em veig amb uns guants de plàstic davant de les prestatgeries de caramels triant, remenant i omplint sense parar bosses. Després, carregada com una mula cap a casa a dormir amb les llamineries a l’habitació on l’endemà al matí imagino que es respirarà un perfum de dolços com el que hi ha a la botiga i, finalment, de patac a l’escola on rebré una muntanya de petons quan els regali. Quina ràbia que a l’agost estem de vacances.
De tots els de la classe l’únic que m’entén una mica és el Jordi. Aquest darrer curs s’ha trobat que s’esqueia el dia del seu aniversari el 6 d’abril entremig de les vacances de Setmana Santa. De la feta explica que va enyorar repartir els caramels i que comprèn que el meu cas ha de ser espantós. És un bon nen només que m’ha proposat una solució de pa sucat amb oli. Diu que el millor que podríem fer és demanar a la gent gran que les vacances d’estiu cada any siguin mòbils com passa amb les de Setmana Santa perquè pensa que d’aquesta manera potser alguns 7 d’agost caurien en jornada escolar. Ho diu convençut i fins i tot ho vol parlar amb l’alcaldessa del poble que troba que és una dona important per veure si hi pot fer alguna cosa.
Qui també va nàixer a l’abril és la senyoreta Montse i a l’aula ho celebrem per partida doble. Resulta que coincideix que el dia 27 festeja sant i aniversari. Quina sort! clar que ben mirat també deu tenir els seus desavantatges, ja que encara que ho visqui intensament trigarà 12 mesos a estar de gresca. En aquest aspecte he de reconèixer que ho tinc repartidet doncs l’11 de febrer celebro que és santa Lourdes i avui l’aniversari. Ei, ara que me n’adono m’acaba de passar pel cervell una idea! demanaré a la professora de portar caramels al febrer per compensar que l’aniversari s’escau a l’estiu. Uf! estic contenta he trobat solució al problema que em treia de polleguera.
Tot plegat que avui que estic de vacances lluny de l’escola penso amb les amigues, els amics i la senyoreta que, al darrer dia del col·legi, em van fer un present. La Montse en nom de tot el grup m’entregà un paquet pensat pel meu naixement. No m’ho podia creure fins al punt que vaig haver de pessigar-me per reaccionar. Després d’uns minuts de perplexitat, amb nervis i tremolins, vaig desembolicar el regal d’on aparegué la samarreta que ara porto posada. És preciosa i m’encanta l’animal estrambòtic que hi han dibuixat. Resulta que tots els nens i les nenes han contribuït a fer algun detall, d’aquí que observant-lo amb atenció hi he trobat la següent combinació: dos ulls de gat, un nas d’indiot, un bec de pingüí, dues orelles d’ase, un caparró de mandril, un cos d’ovella, una cua de tortuga, quatre pèls d’elefant, tres potes de rinoceront, una pota d’iguana i una gepa de camell. Ah, la senyoreta Montse també li dibuixà el barret del seny a l’animaló i davant de la classe em ficà el de veritat preguntant-me llavors quin nom podia tenir la bestiola de la samarreta. Vaig tancar els ulls, ho vaig rumiar un instant i digué en veu alta: ja ho tinc, un gipamoteric!
Si el vols només ens has d'enviar un missatge a labarretinablanca@gmail.com donant el teu correu electrònic i et direm com aconsseguir-lo (el disc val 10.-€)
